Juntem-nos

A continuació us oferim un poema de David Caño que va recitar al combat poètic i que l’ha volgut compartir amb nosaltres en format paper.
Descarrega’l en PDF
Doneu a “Continue Reading” per llegir-lo a la web

JUNTEM-NOS

No hi ha revetlla
que encengui el foc
de tantes mans,
prenent els mots,
somiant-se breus,
com un preàmbul.
Car del vell gest
del seu morir
reviu el blat
del pa de xeixa.
I es trenca el dol,
amb molta gana,
de saba nova.
Que és en l’orgull
de fer el que hom vol
– i no el que diu
que és molt correcte –
que’s sent nadó
i també miratge.
I s’entrellaça
amb l’evidència
i amb la folgança,
sense rutina,
tot espontani,
més aviat lògic,
que en assemblea
res no s’imposa
mes tot avança
cap el nou ordre
que neix del caos.
I fuig del pare,
i del profeta – o especialista-
que ho vol tot pràctic,
diguem pragmàtic
i al·leatori
el seu discurs
tan ben tramat,
ho té tot clar,
per tant fa por,
i et vol guiar
cap el seu fi
que és un final
poc saludable.
Mes el que hom vol
no és tant un tant
sinó el sol fet
de no ser un sol
sinó un nosaltres
que ignora els altres.
De no espantar-nos.
De retrobar-nos.
En aquest món
que estem creant
d’esquena al pou
que és la foscor
de l’espectacle
on hem perdut
la pròpia veu
i també l’ànima
que té sang blava
i tot ho imposa
i ho encomana
en la metàstasi
que és un malviure
entre sutzura
i cops de colze
de la malura
de ser salvatges
per competència.
I apoderar-nos
del que no és pas nostre
ni de cap altre
com pot ser un vers
o el carreró
que et duu la set
d’aquesta plaça
que ens sap el rostre
i l’alegria
de ser un bon nombre
en la justíca
de la revolta.
Puix tant bullici
serà magmàtic
i irrefrenable
si no ens flagel·la
el cec costum
d’allò que en dèiem
la tradició
i la refèrencia
de no esquinçar-nos
les vestidures,
tots els mals hàbits,
i la impostura
de tants discursos
que s’engavanyen
amb teories
potser molt certes
prò que s’enfugen
quan toca l’hora
d’agafar els mistos
i anar per feina,
deixant la casa,
la porta oberta,
el compte enrere – ja sense zeros-
i el pinyó fix.
Que aquí no hi cap
cap terme mig,
pots ser il·legal
o ben submís.
Ja ho deia aquell:
“El més violent,
de tot plegat,
serà tornar
a la normalitat
de la rutina”
I el carrer crida.

NINGÚ

NINGÚ

NINGÚ ENS REPRESENTA!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s